"El hábitat natural para tu mente enferma"


Buenas Nuevas writer-recuenco 3

Publicado en junio 18th, 2016 | por Marta Momblant Ribas

0

Dones i Teatre. Reflexions de Marta Momblant Ribas

Raons per combatre la inèrcia contra els empoderaments de les dones a les escenes.

Barcelona, Hivern-primavera del 2016 

En explicar-li a la meva filla de catorze anys que escrivia un article fent reflexió de la situació actual de la dona en el teatre i la seva evolució, ella em va preguntar, que perquè calia parlar d’això… No és aquest un tema “normal”…?

La paritat en molts aspectes de la nostra societat sembla estar tan aparentment a l’ordre del dia, tan “normalitzada”, que les generacions més joves -per sota dels quaranta anys- han deixat d’interessar-se pel tema de la reivindicació del paper de la dóna en qualsevol dels àmbits socials o quotidians, arrufant el nas fins i tot en actes públics, considerant que avui ja no cal parlar més d’aquest tema, que  està superat, que són coses del passat.        

En el cas del món del teatre, una cosmogonia en sí mateixa, la diversitat d’interessos dins el mateix àmbit ens posiciona en angles distints tant siguem dones com homes, per tant, considerar-hi l’evolució de la situació de la dóna requereix certa dissecció; no és el mateix àmbit de relació ni interaccionen de la mateixa manera dins el si de la comunitat les actrius, que les tècniques d’escenari, les figurinistes, les maquilladores, les directores d’escena, les dramaturgues, les gestores, les empresàries teatrals…, etc.

Un estudi d’ampli espectre ens donarà una resposta obvia que serà igualment aplicable a qualsevol altre sector social: a major parcel·la de poder que exigeixi la tasca, menor número de dones hi trobarem. Encara, avui. Coincidirem amb el món de la política o en el dels negocis, on els nomenaments d’una o de dues tot just assolint càrrecs de pes, fer-ne bandera no vol pas dir que la paritat s’hagi resolt… I en aquest sentit, dins les Arts Escèniques, hi ha àmbits més desatesos que d’altres; Noms de gestores com Anna Rosa Cisquella, Mercè Puy o Rosa Galindo -ara també empresària del sector privat-, estan a primera fila entre més d’un centenar de noms masculins; Conxita Garcia és la primera Directora del Cor del Liceu; Magda Puyo: el mateix cas pel que fa a la direcció de l’Institut del Teatre; i ni un, en podem donar -tot furgant les rets socials-, de directores d’orquestra, per exemple. Pel que fa a les directores d’escena, tot i la millora substancial en els darrers trenta anys quan Carme Portacelli n’era la única, la minoria continua sent evident respecte al nombre d’homes que materialitzant els seus projectes o dels que són cridats a files pels teatres institucionalitzats, i una mirada ràpida a la cartellera d’enguany ens donarà xifres com les del TNC, que de 18 propostes escèniques, 3 són direcció de dona, o les del Lliure, que de 23, de dones en són 2… Deixem-ho aquí. Per no plorar.

I amb tot, les dramaturgues són les que pateixen el greuge major, sens dubte; en elles els recau al damunt una llosa afegida: quedar encabides en generalitats on la seva minoria resta, consensuadament, camuflada. Sota titulars despampolants, es parla de la productiva Autoria Catalana en els darrers vint anys com d’un fenomen situat entre les més interessants i diverses d’Europa… Voldran dir, l’auge de la Dramatúrgia Contemporània Catalana… Masculina, perquè de l’inventari d’autories d’un dels curulls d’avantguarda escènica més potents n’he extret, d’entre 18 noms destacats, només 3, de dones. En una retrospectiva del mateix curull, hi veuríem que dels deixebles de Sanchis Sinisterra, motor indiscutible de la nova ona de dramaturgs al nostre país, de l’inventari de noms, n’ix només 1, de dóna. Una mica més enrere, pels volts dels setanta, es dona un únic nom fent de pont entre la tradició anterior i la Guerra Civil, el d’un sol home. I una mica més enrere encara, de l’inventari de l’època d’en Guimerà, Sagarra o Pous i Pagès, cap ni un. Bé, doncs, la conclusió és que sí que hem evolucionat, en els darrers cent anys n’hem guanyat de cap a tres, de noms de dóna. Hem d’estar contentes. 

Més enllà d’inventaris historicistes o mediàtics, observant la realitat, la quantitat de textos teatrals que en la programació de la actual temporada són d’autoria autòctona i contemporània, és a dir d’autors i autores vius i bategants, trobem que del TNC, de 4, 1 és de dóna; al Lliure, de 3, 1; La Sala Beckett, de 2, cap; La Seca Espai-Brossa, 1 i 1. En el sector privat, el recompte entre l’autoria autòctona, de 12, 10 són d’autors, 2 d’autores. Segons l’inventari a Catalandrama, el projecte de la Fundació Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia, la Fundació SGAE i l’Institut Ramon Llull, el número d’autors en català escollits per a ser traduïts a altres llengües -principalment l’Anglès i el Castellà- oferts al món com a paradigma de la contemporaneïtat a casa nostra, és de 15 dones traduïdes per 45 homes, a banda de l’aclaparadora superioritat numèrica -més d’una desena- d’obres traduïdes d’aquests homes, per damunt del minso número d’obres seleccionades d’algunes poques de les dones l’obra de les quals és susceptible de ser mereixedora d’esbandir-se al món. 

Noms de primera línia de foc com Lluïsa Cunillé, Àngels Aymar, Marta Butxaca, Victòria Szpunberg, Carol Lòpez, van sonant entre l’amuntegat nombre de noms masculins; en podem sumar d’altres – Beth Escuder, Ruth Vilar, Helena Tornero, Mercè Sàrries, Daniela Freixes…- tan interessants com ho puguin ser les esmentades però que només ara i adés aconsegueixen reeixir la superfície escumosa de la ona de moda. Però ens en queden un bell munt al fons del plàncton marí, entre les que aconsegueixen ser esmentades una sola vegada en el millor dels casos, i les que directament, queden inconegudes, inllegides, inrepresentades; Recentment, des del col·lectiu Projecte Vaca la dramaturga Laura Freijo ha realitzat un buidat de dades de les webs de l’SGAE observant-ne la poca presència d’autores premiades i/o reconegudes amb beques de laboratori i/o publicacions regulars que darrerament s’està fomentant, ja que des de l’any 2000 al 2015, el Premi SGAE de Teatre Jardiel Poncela, de 16 només l’han guanyat 3 autores; El Premi SGAE de Teatre Infantil, d’entre 16, en són 5 d’autores; El Premi LAM l’han guanyat de 9, 2; Els Laboratoris d’escriptura de 6 seleccionats, només 1 és autora. I, per últim, dels TEXTOS EXPRESS, d’un total de 16 obres publicades, 4 dones, la resta, homes.

La desproporció numèrica que s’ensenya és tant evident que si en una taula rodona com la que es va celebrar a La Seca-Espai Brossa la passada tardor a rel de l’obra de Sarah Kane Psicosi de les 4:45  un dels ponents de reconegut prestigi conclou a l’audiència que la rellevància de l’autora britànica rau en què, de fet, de dramaturgues, n’hi poques, o gaire bé no n’hi han… Està clar que ens deixa, a la força, sense paraules.

Hom diria veient aquestes dades que a les dones no ens agrada escriure, o no en sabem, o no som capaces de desenvolupar pensament, que no ens plagui dirigir projectes, liderar processos de creació, promoure cultura… 

A propòsit de la desapareguda Sarah Kane amb qui jo vaig conviure en l’escena londinenca durant els anys del meu treball a la capital de l’UK, el seu èxit no obeí pas, setze anys enrere, al fet que fos l’única dóna estrenada, en sóc testimoni, sinó a la seva particular visió del món i de les relacions, en un context on la diversitat de l’autoria femenina convivia en força normalitat amb la masculina, en sintonia, està clar, amb la mentalitat i el decurs de la seva societat. Recordo també, sia dit de passada, amb quina normalitat vaig ser jo mateixa tractada en assentar-me entre la seva comunitat -com una persona, una artista-, venint d’una situació de la Barcelona dels inicis dels noranta, en la que les nenes, em deien, havíem de fer goig a dalt de l’escena, i no preocupar-nos pas per dirigir-ne. 

Dins l’ecosistema escènic de casa nostra, la misogínia encara flota entre les nostres escenes, una misogínia secreta, camuflada sota criteris feridors entre els feridors dels que diuen que no ens adeqüem als cànons establerts… Potser sí; la diversificació en la mirada de les dones és enorme, i per això mateix, més rica, raó per la qual, hauríem de trencar el silenci, d’una vegada per totes, i dir, que és clar que no hi quallem en els canons, perquè… pensem amb ulls propis i no amb els ulls d’un món configurat pels homes.

No, filla, encara no ho és, un tema “normal”.

 _______________

©Marta Momblant Ribas, Barcelona, 24 de maig del 2016.

Tags: , , , , , ,


Sobre el Autor



Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subir ↑