"El hábitat natural para tu mente enferma"


Teatro 13325620_10154140505855772_4916767913278046506_n

Publicado en octubre 16th, 2016 | por Carmen Viñolo

1

“La Pèrdua” de Marta Momblant Ribas

Marta Momblant Ribas es una autora dramática de pensamiento, de reflexión. Una autora que cree en la importancia de la palabra, en el peso que le corresponde en escena. No hace mucho hablamos aquí de una de sus obras, Resposta a Cartes impertinents. Ahora, lo haremos sobre La Pèrdua, una pieza tragicómica que la autora subtitula como «Divertiment Claustrofòbic de Pèrdues i Troballes amb Final Natural», que fue presentada en el VI Ciclo de Lecturas Dramatizadas Primavera Vaca 2016. Arola Editors se ha interesado en publicarla próximamente.

La autora define el proceso creativo de su obra como un intento obstinado de «maridatge entre el meu jo escènic i el meu jo dramatúrgic -sovint més conflictiu que no pas, fraternal!»[1]. Asimismo, «també formaria part d’aquesta manera de cercar teatralitat escrita que anomeno Narrativa Poètica per a ser Escenificada», con influencias de la obra de Joan Brossa y el concepto de aleatoriedad de Josep María Mestres Quadreny.

En efecto, La Pèrdua es un texto poético, bello.

VIOLETA – DONA EN EDAT MADURA– Aquestes parets…

BRUNA -DONA GRAN-. Tan buides…

(Les tres a l’hora).- De sentit.

Duro, sabio.

BRUNA -DONA GRAN-. S’ha de seguir lluitant, lluitant, lluitant… Així, mira, amb el braç fent d’espasa, amb els dits fent de punxons, amb els monyons, si cal, fent de rocs per picar damunt les taules i fer soroll, molt de soroll, molt, per a què t’escoltin. I si tot i així no et fan cas, has de picar encara amb més embranzida fins a esbotzar els taulons i partir-los per la mitat sense por a la sang de les mans que les estelles et provoquin a la pell esgarrinxada!

No deixis de mirar-me, mentre et dic això, filla, només val l’empenta, t’ho dic jo!

La claustrofobia está sugerida. No llega a agobiar al público, quizá por conocerla demasiado bien: las frustraciones de la vida, ese ir rebuscando algo inalcanzable. Algo perdido para siempre.

Tres mujeres protagonizan esta pieza de búsquedas y pérdidas. «La Pèrdua posa en joc a tres generacions de dones, tot tramant la controvertida relació materno-filial que experimentem al llarg de la vida tota dona»[2]. Tres generaciones: Bruna, la dona gran; Violeta, la dona en edat madura; Blanca, la dona jove. Cada personaje viene definido por un color, por una condición generacional, familiar.

abuela-madre-hija

madre-hija-nieta

bisabuela-abuela-madre

mujer-mujer-mujer

persona(s).

Y entre ellas, mezclándose por las cajas de una mudanza in extremis, un duende travieso esconde el objeto desencadenante del conflicto: una libreta pequeña roja «petitona de cartó dur tan bonica que té un relleu d’una Venus de vellut roig al damunt i unes borletes petitones daurades».

BLANCA -LA DONA JOVE- Del que es tracta ara és de saber on pot haver anat a parar la llibreteta amb l’inventari que vam acordar d’escriure cada una per torns, per poder cercar des del primer dia en ordre el que havíem de necessitar de dins les capses…

Esa libreta roja es «el petit objecte de la pèrdua més gran d’aquesta història» que pondrá de relieve los miedos, los reveses, las frustraciones causadas por todas esas pérdidas que vamos dejando por el camino: la amistad, un amante, la salud, la memoria, la muerte.

Al leer la pieza, o al verla representada, cada cual sentirá un golpe nacido de una de esas pérdidas. Pero será catárquico. En mi caso fue el de la pérdida del trabajo, provocada por esa crisis que aún nos azota:

VIOLETA -DONA EN EDAT MADURA-. Ja ho estic d’aturada… Aquest és el problema… Tots ho estem d’aturats: tu i tu… i tu i tu i tu i tu i tu… Ja fa temps que estem tots més que aturats… No es produeix, no es genera, no es ven, no es compra. Sense diners. Sense projectes. Petrificats! Perquè de sobte, tot es va parar. Com una imatge congelada a la televisió. Res no passava. Ningú es movia. Les vies de doble sentit, embussades. No entrava energia, no sortien forces…

[...] Els cossos hi són, però… ens han buidat per dins.

[...] Aquesta crisi, que no ens ha arribat a matar de fam, ens ha crucificat els esperits en l’època que ens ha tocat de viure, perquè ens ha malmès els somnis.

[...] I que veníem d’una època en la que ens havien fet creure que gairebé tot ens era possible de fer…!

[...]

Mira’ls la seva mirada i veuràs com es senten quan, com jo, comencem a perdre la dignitat… Quan, ens arriba el primer dels dies en què ens veiem obligats a demanar diners… No estic preparada per això, jo! La nostra generació ja ha crescut en l’autocapacitat per gestionar-se. És insultant, de cop i volta, haver de demanar que t’ajudin, haver de reconèixer que no et vals més per a tu mateixa, que no ets capaç de sostenir-te per tu mateixa, ni de peixar la teva família…

 

 


[1] Manuscrito de La Pèrdua cedido por la autora, página 2.

[2] Ibídem, página 2.

Tags: , , , , , ,


Sobre el Autor



One Response to “La Pèrdua” de Marta Momblant Ribas

  1. Rosa Victòria Gras says:

    Els temes que la Marta Momblant presenta aquí per a la reflexió s’endevinen terriblement crus i candents; parlar-ne a fons no és usual. Com suggereix la Carmen Viñolo cadascú sent ressonar a dins algun colp. Jo penso que ha de fer vergonya ser dona pobra i gran, o ser -simplement- dona i pobra, o dona sentint que la dignitat et va abandonant. Per això en parlem poc.
    No conec l’obra; tan sols en sé això que ens en transmet la Carme Viñolo amb el seus comentaris i els parlaments transcrits que els acompanyen. Trobo l’ acarament de les generacions molt clàssic -en el sentit de model antic- molt encertat. L’enhorabona!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subir ↑