por (L’ ELISA, en un espai indefinit. Se suposa que té un interlocutor o interlocutora a prop. Pot ser imaginari.)
ELISA: Primer el vaig haver d’adormir. Ho havia decidit. Allò era com una obligació contreta amb mi mateixa. Me’l mirava i pensava: «Elisa, no ho podràs fer ni adormit ni de cap manera, no». Despert, amb la força d’un cos esportiu de trenta anys hauria de ser brutalment, però li desfaria el crani. I jo no volia tenir el darrer record d’en Guerau amb la cara rompuda. S’havia de morir dolçament. Però tampoc no el volia emmetzinar. No; mai no faria que s’hagués de retòrcer amb els budells esbotzats. Que s’escolés adormit era el millor.
Era alt, t’ho vaig dir: prim i morè. Caminava amb pas viu. Sembla que el vegi gambadejant amunt i avall, nerviós, amb el cigarret als dits, esperant-me. Jo era puntual. Sempre ho he estat. Em deu venir d’haver treballat tota la vida amb rellotge que marca. I en Guerau encara ho era més, perquè era amo, dels bons, dels qui van al davant. Vaig sentir una esgarrifança a tota l’espinada el primer cop de veure’l a soles: «Que n’és de ben plantat, en Guerau! Sí…, llevat d’ell, cap home no m’ha fet sentir aquella tremolor que sega les cames”.
(Pausa.)
El quadre de Sàskia era una reproducció vella en un marc llampant que hi havia a la torre tancada dels seus avis, on fèiem l’amor, a Vallvidrera. «Sembla que t’agrada molt aquesta pintura», va dir un dia, perquè jo sempre m’hi aturava un instant. «Ella fa cara de dona feliç, i jo ho seré mentre la veuré». Llavors ja em semblava que aquella vida nostra no podia durar, que estava destinada a acabar abans que pugués acostumar-m’hi. Em menjava les parets amb els ulls, i la roba del llit, i les mans d’en Guerau, llargues i fines, per recordar-les bé, quan ja no el tindria. Un cop mort les tenia encara més expressives, com tallades en cera.
______
Fragmento de la pieza dramática Per testimoni, Sàskia de Victòria Gras i Perfontan.
